El Cervell

Funcions del cervell:

El cervell és el centre de control del nostre organisme. Controla els nostres moviments i els coordina. També és el responsable del nostre comportament, de la memòria, del nostre coneixement i del aprenentatge, i de les emocions. Totes les diferents parts del cervell tenen una funció determinada.

En les diferents zones del cervell podem distingir:

- La part frontal del cervell és la que determina la personalitat de cada persona. És on es donen les emocions i els raonaments.

- La part dreta és la que controla la part esquerra del cos.

- La part esquerra és la que controla la part dreta del cos. Apart d’aquest control, també és responsable de tot allò relacionat amb el lleguatge.

- La part posterior del cervell controla el sentit de la vista.

El hemisferi dret és el que expressa la informació sensorial, visual, espacial i creatiu. Controla els aspectes no verbals de la comunicació. És la zona que s’encarrega del reconeixement, com per exemple el reconeixement de cares, cançons... S’ha vist que les persones que tenen el hemisferi dret dominant, tenen més capacitat d’imaginació i creativitat.

En canvi el hemisferi esquerra, relaciona tot allò que està relacionat amb la part verbal. És el que analitza les informacions, resol problemes matemàtics, i té un raonament lògic i racional.

En aquest hemisferi, hi ha una zona anomenada “Àrea de Broca” que ens dona la capacitat de parlar i expressar-nos oralment. Una lesió en aquesta zona produiria la impossibilitat de parlar i d’escriure.

Una altre zona anomenada “Àrea de Wernicke”, és la encarregada de la comprensió del llenguatge. En cas de lesió en aquesta part, hi hauria dificultats per entendre el lleguatge.

Aquest hemisferi és el dominant en la majoria de persones i és el més complexe.

La medul·la

La medul·la espinal es de color blanc, mes o menys cilíndrica i té una certa flexibilitat, permeten estirar-se quan es flexiona la columna vertebral.

La medul·la espinal transmet els impulsos ascendents cap al cervell i els impulsos descendents des de el cervell cap a la resta del cos. Transmet la informació que arriba des de els nervis perifèrics procedents de diferents regions corporals, fins als centres superiors. El propi cervell actua sobre la medul·la enviant impulsos. La medul·la espinal també transmet impulsos als músculs. Als vasos sanguinis i a las glàndules a través dels nervis que surten de la medul·la, ja sigui com una resposta a un estímul rebut, o bé com una resposta a senyals procedents de centres superiors del sistema nerviós central.

Les funcions que compleix la medul·la són:

-          És un centre associatiu, gràcies al qual es realitzen actes reflexes

-          És una via de doble direcció: de la perifèria als centres cerebrals (sensitiva), dels centres cerebrals a la perifèria (motora)

Els nervis són haces o conjunt d’axons, menys els nervis sensorials que estan constituïts per dendrites funcionals llargues que van des de el “asta” dorsal de la medul·la fins als receptors sensorials i compleixen la funció de conduir els impulsos com els axons. Les diferents fibres que composen un nervi es manté unida per teixit conjuntiu

Els nervis es poden classificar de diverses formes:

Pel seu origen

- Raquidis: Constituïts per fibres nervioses d’arrels anteriors o motrius i de les arrels posteriors o sensitives, que surten de la medul·la. Els nervis raquidis tenen elements viscerals i somàtics. Els viscerals estan relacionats amb les estructures veïnes als aparells digestius, respiratori, urogenital i el sistema vascular i la major part de les glàndules. Els somàtics estan relacionats amb els teixits de revestiment corporal i els músculs voluntaris.

- Cranials: Són 12 pars de nervis que neixen del tronc cerebral, serveixen a sentits especialitzats de la cara i el cap. El seu funcionament es mixt, es a dir, conté fibres sensitives i motores. Entre els nervis cranials es troben: l’olfactori, l’òptic, que s’uneix al sistema nerviós central a nivell del tàlem; l’oculomotor comú; el troclear o patètic; l’oculomotor extern; el trigemin, amb fibres sensitives de temperatura, dolor, tacte i pressió; el facial; l’estat-acústic, amb receptors acústics i de posició i moviments del cap; el glossofaringi; el vago; l’espinal accessori i l’hipoglòs    

Pel seu funcionament  

- Sensitius o aferents: Condueixen els impulsos que informen de les diferents sensacions.

- Motors o eferents: Condueixen els impulsos per les funcions motrius

- Mixtes: Contenen fibres sensitives i fibres motores.

Pels receptors

- Exteroceptius: Per impulsos produïts pels estímuls aliens al cos: tacte, temperatura, dolor, pressió i òrgans sensorials com l’ull i l’oïda.

- Propioceptius: Per estímuls nascuts en el mateix cos: músculs, tendons, articulacions i els relacionats amb l’equilibri.

- Interoceptius: Per els impulsos procedents de les vísceres: sistema digestiu, respiratori, circulatori, urogenital i les glàndules.

Tractaments de lesions cerebrals

La recuperació de les cèl·lules cerebrals que han estat destruïdes no es possible, però es pot produir el cas de que altres zones del cervell compensin el teixit lesionat. El grau de recuperació no es pot saber en el moment de produir-se la lesió. La recuperació d’una lesió cerebral implica un tractament llarg i de vegades permanent i l’èxit d’aquesta recuperació depèn de:

- El tipus i gravetat de la lesió
- El tipus i grau de les incapacitats resultants.
- L’estat general de salut del pacient.
- El recolzament familiar.

És molt important per una bona recuperació donar al pacient una actitud positiva davant la problemàtica i animar-lo a recuperar-se, així com millorar la seva autoestima i fomentar la seva independència. La rehabilitació d’un pacient amb lesió cerebral té com a objectiu que aquest recuperi, en el màxim nivell possible, la funcionalitat e independència de que gaudia abans de la lesió. En les rehabilitacions es treballen diferents àrees. Les habilitats quotidianes, la mobilitat, la comunicació, la socialització, el tractament del dolor, etc. Es per això que existeix diferents programes de rehabilitació per les lesions cerebrals:

- Programes de rehabilitació aguda.

- Programes de rehabilitació subaguda.

- Programes de rehabilitació a llarg termini.

- Programes de vida transitòria.

- Programes de control de conducta.

- Programes de tractament ambulatori.

- Programes de vida independent.

El Cervell

En a la part externa del cervell hi trobem unes cissures interlobals en quatre lòbuls. Els lòbuls són unes parts que surten dels cervell i estan limitades per solcs profunds. Aquestes cissures també estan dividides en cissures secundàries. En la part inferior dels hemisferis hi trobem dos lòbuls, el orbitari i temprooccipital.

En el cervell podem trobar dos substàncies: la substància blanca i la grisa. La substància grisa la trobem en la part externa. En ella trobem, essencialment, neurones, cèl·lules de la Glia, fibres amielíniques i vasos sanguinis. Les neurones que el formen són fonamentalment tres: les neurones piramidals, granulars, fusiformes. La substància blanca està composta per fibres nervioses que estan recobertes per mielina. Aquestes fibres contenen sobretot àxons.

Les artèries més importants del cervell són les que formen el polígon de Willis. Aquestes artèries es situen en la base del cervell. Uneixen dos artèries caròtides internes i dos artèries vertebrals. El polígon de Willis fa que la sang que entre per la artèria caròtida interna o vertebral es reparteixi per els dos hemisferis.

El cervell conté bilions de neurones. Aquestes es connecten per connexions sinàptiques i de aquesta manera l’ impuls passa de neurona en neurona. Aquestes neurones estan formades per dendrites i àxons. Aquests àxons són els que transmeten l’ impuls, la informació, d’un costat a un altre del cervell.

Entrevista a Carles Alcolea

Aquesta entrevista de rtve (Radio Televisión Española) tracta sobre un noi de 23 anys que té una lesió medul·lar i explica com va fer per tenir valor per poder seguir amb la seva vida i tirar endavant. Aquest noi també ha creat una fundació per intentar avaçar aquestes lesions medul·lars, la Fundació Fenexy.

Enllaç:
http://www.rtve.es/mediateca/audios/20110114/lesions-medullars/987565.shtml

La medul·la

La medul·la espinal es divideix en 31 segments: 8 cervicals, 12 toràcics o dorsals, 5 lumbars, 5 sacres i un coccígia.

La medul·la espinal es el teixit nerviós més llarg del cos humà, assoleix la longitud de 45 cm en els homes i 43 cm en les dones. El seu pes aproximadament són uns 30 grams. Té una forma cilíndrica en els segments cervicals superiors i lumbars, per altra banda és ovoide en els segments cervicals superiors i toràcics. La mèdul·la és asimètrica, el costat dret és el més gran. Aquesta asimetria és degut a la presència de més fibres del fascicle corticospinal descendent, en el costat més gran.

La medul·la espinal poseeix quatre cares: una cara anterior, dos cares laterals i una cara posterior.

La medul·la espinal està constituïda per substància gris i substància blanca, aquestes adopten una distribució bastant regular. La substància blanca ocupa la part externa que rodeja la substància gris. La substància gris presenta una disposició en forma de “H”. La part horitzontal d’aquesta “H” s’anomena comissura gris, i cada una de les puntes rep el nom d’asta. La substància blanca es disposa en tres columnes o cordons de fibres, anterior o ventral, lateral i posterior o dorsal, Les fibres que s’estenen des de un lloc determinat a un altre, s’agrupen en haces anomenats fascicles o tractes.

La substància gris de la medul·la espinal serveix de centre reflex i forma part d’un centre de distribució per les vies sensitives i motores. Està composta principalment per neurones i cèl·lules sostingudes per la neuròglia.

La substància blanca actua de gran via conductora d’impulsos cap a l’encèfal i a partir d’aquest. Està formada principalment de fascicles o haces de fibres, venin a ser els que transporten la informació.

Lesions medul•lars

La medul·la espinal, és una part del cos humà, que fa la funció d’enviar impulsos nerviosos per tal de poder comunicar l’encèfal amb la resta del cos. També té altres funcions com el control dels moviments immediats, com per exemple els actes reflexos, etc. La medul·la espinal s’estén des de la base del cervell fins a la zona lumbar.

En aquesta fotografia es pot observar com és la medul·la espinal.

Per tant una lesió medul·lar pot causar alguns dels següents síntomes:
· Paràlisi als músculs del tronc, coll i extremitats.
· Pèrdua de la sensibilitat del tronc, coll i extremitats.
· Descontrol dels esfínters vesical, anal o seminal.

La gravetat de la malaltia depèn de el grau de la lesió, es a dir, pot tractar-se d’una lesió completa (si es tracta de tots els signes indicats), o d’una lesió incompleta (si es tracta d’un dels signes o de tots però de forma parcial.

És important saber localitzar en quina part exacta del cos s’ha produït aquesta lesió per tal de saber quines parts del cos seran afectades per aquesta lesió.

La lesió medul·lar és la discapacitat física adquirida que més atenció ha rebut. L’estudi d’aquest tipus de lesions, ha despertat un alt interès en la comunitat científica a causa de la gravetat i amplitud de les zones afectades.

La lesió medul·lar és una patologia estudiada des de l’antiguitat. A l’any 1983, Brucker va definir lesió medul·lar com:
“una commoció, comprensió, laceració o secció de la medul·la que produeix una
pèrdua de la funció neurològica per sota de la lesió. El dany pot implicar
la absència del control voluntari de los músculs esquelètics, la pèrdua de sensació
y la pèrdua de funció autonòmica. L’abast d’aquestes pèrdues depèn del
nivell de la lesió y de la quantitat de dany neural residual”
Segons aquesta definició, la lesió medul·lar afecta a tots els àmbits de la vida d’una persona, tant física, psicològica i socialment.

Antigament, aquesta malaltia es considerava mortal, però, gràcies al progrés de la medicina y la rehabilitació, la mortalitat ha baixat molt en la última dècada, i per tant, les lesions medul·lars, ja no es consideren tan greus o mortals com abans ho consideraven.

Les lesions medul·lars, poden ser conseqüència de forts cops a la columna vertebral, d’una malaltia o d’origen congènit i poden provocar una pèrdua de sensibilitat i mobilitat.

Hi ha un tipus de tractament per quan tens la mala sort de sofrir una lesió d’aquest tipus, que consisteix en subministrar altes dosis de metilprednisolona (és un tipus d’esteroide que ajuda curar una inflamació que tingui el pacient), només si la lesió s’ha produït en 8 hores o menys.
Els científic preveuen que de cara al futur, les cèl·lules mare poden arribar a curar paràlisis produïts per lesions medul·lars. Però mentre tant el pacient que tingui una lesió muscular, haurà de dependre d’un bon pla de professionals d’infermeria, ja que aquestes lesions ara mateix són irreversibles